dijous, 1 de desembre del 2011

Pau / Paz


La Jéssica ja ha sortit de la seva cova, ha tornat a la civilització, ha deixat cabo Polonio i aviat tornarà a estar a Argentina. Esta feliç i amb tanta patxorra que cada cop li costa mes escriure. L'altre dia li vaig enviar un correu per donar-li algunes opcions d'hores a les que ens podia trobar si ens trucava.... I es va atabalà!!!

En fi, vaig dir que marxava de vacances oi?, dons en això estic. La nostre filla ens ha donat enreixa i hem aprofitat uns dies lliures al mig de varies obligacions. Hem arribat avui però ja estem contagiats de la tranquil·litat de la illa.

De fet, he de dir que ja he començat a entendre la mandra de la meva filla per escriure. "Tirada a la bartola", he passat una bona estona mirant a l'infinit, veient davant meu l'oceà, el sol caient sobre ell i la Gomera al fons, amb una calitja al voltant que la feia semblar una illa fantasma.......i he respirat pau.

Be, no exactament pau com la que us podeu imaginar amb aquest paisatge tan idíl·lic que us he pintat, ha estat mes be, un exercici interior que ha suposat un gran esforç per part meva, perquè, l'oceà, el sol i la gomera, si que era l' imatge que veien els meus ull, però estàvem a les hamaques, a la punta de la piscina i les meves oïdes, el que sentien eren nens jugant, rient i cridant en uns altres idiomes, a més de esquitxar-nos constantment , i, això es vida, jo no dic que no, però, per respirar pau? 


 Castellano:
Jéssica ya ha salido de su cueva, ha vuelto a la civilización, ha dejado cabo Polonio y pronto volverá a pasar a Argentina. Está feliz y con tanta pachorra que cada vez le cuesta más escribir. El otro día le mandé un correíto para darle varias opciones de horarios a los que nos podía encontrar si nos llamaba….. y se agobió!!!

En fin, comenté que me iba de vacaciones ¿verdad?, pues ahí estoy. Nos ha dado envidia nuestra hija y hemos aprovechado unos días libres entre obligaciones. Hemos llegado hoy pero ya nos hemos contagiado de la tranquilidad de la isla. 

De hecho, he de decir que ya he empezado a entender la pereza de mi hija para escribir. Tirada a la bartola, me he pasado un largo rato mirando al infinito, viendo delante de mí el océano, el sol cayendo sobre él y la Gomera al fondo, con una calicha alrededor que la hacía parecer una isla fantasma …..y  he respirado paz.

Bueno, no exactamente paz como la que os podéis imaginar con este paisaje tan idílico que os he pintado, ha sido más bien un ejercicio interior que ha supuesto un gran esfuerzo por mi parte, porque lo del océano, el sol, y la gomera, si que era la imagen que veían mis ojos, pero estábamos en las hamacas al borde de la piscina, y mis oídos, lo que oían eran niños jugando, riendo y chillando en otros idiomas, además de salpicarnos de agua constantemente, y eso es vida, no digo que no, pero ¿para respirar paz?.

1 comentari:

  1. Disfruteu molt d'aquests dies!=) Demà tmabé va el Xavi cap alà, bé, a la illa veïna!! :p
    Un petonàs

    ResponElimina

Gracias por dejar tu comentario