dijous, 22 de desembre del 2011

Todo sigue igual


Tot segueix igual, la ràdio de la Jess es segueix encenent cada matí, no he aconseguit apagar-la però tampoc vull, l'olla de pressió segueixo sense entendre-la, encara que ja he aconseguit que en facin arribar les instruccions i la Jessica segueix de viatge, ara està per Argentina, motxilla i tenda de campanya a coll i camí de Usuaia …. On passarà les festes?

Tot segueix igual, un any més ja fa fred, arriba l'hivern, el Nadal, s'acaba l'any, arriben els grans sopars, menjars, festes, regals i molts desitjos que el proper any sigui molt bo, porti alegries, tingui esperança i no ens recordi les males estones passades.

Avui escric sense paraules, escric amb sentiments i tinc il·lusió, aquest any més, cal mirar en positiu, cal celebrar, aquest any puc. No estem tots, cada any falta algú més, algunes persones volgudes van marxar per sempre, unes altres per un temps, algunes tornen, però les més segueixen aquí, i totes estan amb mi en aquestes dates, amb la seva energia, aquí o des de l'altre costat de l’Atlàntic, aquestes festes vaig a celebrar amb totes elles, i amb tots vosaltres BONES FESTES!!




Todo sigue igual, la radio de Jess se sigue encendiendo cada mañana, no he logrado apagarla pero tampoco quiero,  la olla a presión sigo sin entenderla, aunque ya he conseguido que me manden las instrucciones y Jessica sigue  de viaje, ahora está por Argentina, mochila y tienda de campaña a cuestas y camino de Usuaia …. Donde pasará las fiestas?                                                           

Todo sigue igual, un año más ya hace frio, llega el invierno, las navidades, se acaba el año, llegan las grandes cenas, comidas, fiestas, regalos y muchos deseos de que el próximo año sea muy bueno, traiga alegrías, tenga esperanza y no nos recuerde los malos ratos pasados.

Hoy escribo sin palabras, escribo con sentimientos y tengo ilusión, este año más, hay que mirar en positivo, hay que celebrar, este año puedo. No estamos todos, cada año falta alguien más, algunas personas queridas se fueron para siempre, otras por un tiempo, algunas vuelven, pero las más siguen aquí, y todas están conmigo en estas fechas, con su energía, aquí o desde el otro lado del Atlántico, estas fiestas voy a celebrar con todas ellas, y con todos vosotros FELICES FIESTAS!!




dimecres, 14 de desembre del 2011

ME DUELE LA TONTA PUNTA DE LOS DEDOS


Hoooooola de nuevo, ya estoy de vuelta.

He estado de vacaciones pero he seguido pendiente de mi hija, y ya os confesé que por unos días entendí su pereza para escribir, pero esto ya pasa de castaño oscuro que se dice, a fecha de hoy, y desde que llegó a Mendoza, la señorita sigue sin dedicarnos un ratito. Por correo electrónico ha dado señales de vida, y a través de las redes sociales se puede comprobar que tiene actividad, sigue haciendo amistades y espero que esté feliz, pero como dice la canción ¡!TODOS QUEREMOS MÁS!!

Después de esta pequeña reflexión-bronca, sigo a lo mio. Ayer noche al meterme en la cama comenté con mi marido que me dolía hasta la punta tonta de los dedos, y me acordé de que era una frase de la primera  poesía que aprendió Jessica con mi ayuda, la recitaba con mucha gracia y salero, ese que sigue teniendo.

No me acordaba de la poesía completa y la he buscado en internet, aquí os la dejo:


Hoooooola de nou, ja estic de tornada.

He estat de vacances però he seguit pendent de la meva filla, i ja us vaig confessar que per uns dies vaig entendre la seva mandra per escriure, però això ja passa de la ratlla que es diu, a data d'avui, i des que va arribar a Mendoza, la senyoreta segueix sense dedicar-nos una estoneta. Per correu electrònic ha donat senyals de vida, i a través de les xarxes socials es pot comprovar que té activitat, segueix fent amistats i espero que estigui feliç, però com diu la cançó !!TODOS QUEREMOS MÁS!!

Després d’aquest petita reflexió-bronca, vaig a la meva, ahir a la nit en ficar-me en el llit vaig comentar amb el meu marit que em feia mal fins a la punta tonta dels dits, i em vaig acordar que era una frase de la primera poesia que va aprendre Jessica amb la meva ajuda, la recitava amb molta gràcia i soltura, aquesta que segueix tenint.

No recordava la poesia completa i l'he buscat en internet, aquí us la deixo:



EL PRIMER RESFRIADO (CELIA VIÑAS)

ME DUELEN LOS OJOS,
ME DUELE EL CABELLO,
ME DUELE LA PUNTA
TONTA DE LOS DEDOS.

Y AQUÍ EN LA GARGANTA
UNA HORMIGA CORRE
CON CIEN PATAS LARGAS.

AY, MI RESFRIADO,
CHAQUETAS, BUFANDAS,
LECHE CALENTITA
Y DOCE PAÑUELOS
Y CATORCE MANTAS
Y ESTARSE MUY QUIETO
JUNTO A LA VENTANA.

ME DUELEN LOS OJOS,
ME DUELE LA ESPALDA,
ME DUELE EL CABELLO,
ME DUELE LA TONTA
PUNTA DE LOS DEDOS.




dijous, 1 de desembre del 2011

Pau / Paz


La Jéssica ja ha sortit de la seva cova, ha tornat a la civilització, ha deixat cabo Polonio i aviat tornarà a estar a Argentina. Esta feliç i amb tanta patxorra que cada cop li costa mes escriure. L'altre dia li vaig enviar un correu per donar-li algunes opcions d'hores a les que ens podia trobar si ens trucava.... I es va atabalà!!!

En fi, vaig dir que marxava de vacances oi?, dons en això estic. La nostre filla ens ha donat enreixa i hem aprofitat uns dies lliures al mig de varies obligacions. Hem arribat avui però ja estem contagiats de la tranquil·litat de la illa.

De fet, he de dir que ja he començat a entendre la mandra de la meva filla per escriure. "Tirada a la bartola", he passat una bona estona mirant a l'infinit, veient davant meu l'oceà, el sol caient sobre ell i la Gomera al fons, amb una calitja al voltant que la feia semblar una illa fantasma.......i he respirat pau.

Be, no exactament pau com la que us podeu imaginar amb aquest paisatge tan idíl·lic que us he pintat, ha estat mes be, un exercici interior que ha suposat un gran esforç per part meva, perquè, l'oceà, el sol i la gomera, si que era l' imatge que veien els meus ull, però estàvem a les hamaques, a la punta de la piscina i les meves oïdes, el que sentien eren nens jugant, rient i cridant en uns altres idiomes, a més de esquitxar-nos constantment , i, això es vida, jo no dic que no, però, per respirar pau? 


 Castellano:
Jéssica ya ha salido de su cueva, ha vuelto a la civilización, ha dejado cabo Polonio y pronto volverá a pasar a Argentina. Está feliz y con tanta pachorra que cada vez le cuesta más escribir. El otro día le mandé un correíto para darle varias opciones de horarios a los que nos podía encontrar si nos llamaba….. y se agobió!!!

En fin, comenté que me iba de vacaciones ¿verdad?, pues ahí estoy. Nos ha dado envidia nuestra hija y hemos aprovechado unos días libres entre obligaciones. Hemos llegado hoy pero ya nos hemos contagiado de la tranquilidad de la isla. 

De hecho, he de decir que ya he empezado a entender la pereza de mi hija para escribir. Tirada a la bartola, me he pasado un largo rato mirando al infinito, viendo delante de mí el océano, el sol cayendo sobre él y la Gomera al fondo, con una calicha alrededor que la hacía parecer una isla fantasma …..y  he respirado paz.

Bueno, no exactamente paz como la que os podéis imaginar con este paisaje tan idílico que os he pintado, ha sido más bien un ejercicio interior que ha supuesto un gran esfuerzo por mi parte, porque lo del océano, el sol, y la gomera, si que era la imagen que veían mis ojos, pero estábamos en las hamacas al borde de la piscina, y mis oídos, lo que oían eran niños jugando, riendo y chillando en otros idiomas, además de salpicarnos de agua constantemente, y eso es vida, no digo que no, pero ¿para respirar paz?.